Lo bloc

Segon concert del Magic Tour a Barcelona. Grandíssim concert de rock’n'roll. Tres hores elèctriques, un munt d’emocions, i al final un públic entregat i satisfet.

Us explico: la Nunuki va comprar entrades que preu rodó costaven 60 €. El concert va començar amb més de mig hora de retard; el so era horrorós; no va tocar gairebé cap de les seves cançons emblemàtiques; i cap de les que a mi m’agraden especialment. Va pagar la pena? Del tot.

Hi ha quatre camins per a aconseguir un gran concert. La primera és la dels Rolling Stones: per aplastament. Durant dues hores et bombardegen amb cançons on la pitjor només és magnífica; el subtítol ja pot dir la noche de los muertos vivientes, que només per repertori el concert és un èxit. La segona és per ofici: algú que porta un munt d’anys a la carretera, que té un bon repertori i que amb molta dedicació i molt saber escoltar el seu públic sap què ha de fer exactament a cada moment per posar-se’l a la butxaca. Els que heu vist en directe gent com Manolo García o Rosendo sabeu del que parlo. La tercera és la producció: montes un show super-mega-espectacular, cuidant tots els detalls de la producció, posant els millors professionals a tot arreu i allò acaba sortint rodó. Parlem de Madonna o Pink Floyd. (A grans trets; tant Madonna com Pink Floyd tenen repertoris llegendaris, els Stones també tenen ofici …; ja m’enteneu).

Bruce Springsteen va triomfar diumenge la nit per geni. Va prescindir del bo i millor del seu arsenal (The River, Born in the USA, Hungry Heart, Out in the Street, Dancing in the Dark, My Hometown, Glory Days, … no en va tocar ni una). Va arrancar el concert amb 10th Avenue Freeze-Out i va continuar amb Radio Nowhere. Amb aquestes dues ja es va posar el públic a la butxaca després d’haver-nos fet esperar durant gairebé tres quarts d’hora. El concert va continuar durant una hora bona amb cançons del fons d’armari de la banda (Light of day i Working on the highway, per exemple) amb només Darkness at the Edge of Town com un dels grans himnes. I el públic encantat amb una descàrrega d’entrega, de qualitat en la interpretació i de qualitat en les cançons. S’ha de ser molt bo per incendiar el Camp Nou. S’ha de ser molt bo per a fer-ho quan tothom està esperant que ho facis. Bruce va portar el clímax amb Tougher Than The Rest, Murder Incorporated i The Promised Land.

D’allí fins el final, un munt de música, el ritme cardíac pels núvols i la boca oberta en tot moment. Springsteen va tocar la guitarra (fins i tot de solista) molt més que en els altres concerts que l’he vist. I va parlar en català un munt de cops i parrafades llargues (Felip Puig igual diria que sense gaire correcció, però jo ho valoro) com la que va fer per presentar Livin’ in the Future. D’entre les peticions del públic va destacar la d’un noi que portava un rétol lluminós reclamant Goin’ Down, que naturalment va caure. De les que van fer tremolar l’estadi, recordo Badlands.

Als bisos, per fi, van caure Thunder Road, The Rising i Born to Run. Va voler convertir el final del concert amb una festa i van tocar el seu conegut Detroit Medley, Rosalita i la folk American Land, per acabar el concert igual que en aquell històric concert d’Amnistia Internacional, al mateix escenari, barrejant La Bamba i Twist & Shout. Brutal. Im-pres-si-o-nant.

Paga la pena pagar 60 euros en un moment en que encara et pots baixar per internet tota la música (incloent gravacions de concerts) que vulguis? I tant! La sensació del rugit del públic i la banda pujant-te per les cames, transmesa per la pedra de l’estadi; veure com els que serveixen cervesa a les barres passen de tot i comencen a ballar; girar-te i veure tota la graderia del Camp Nou en peu i cantant; notar com tremola el terra perquè tothom està saltant al ritme de la música; veure el mar de 75.000 parells de braços oscil·lant davant teu … i, sobre tota la resta, la música, la banda i el cantant que aconsegueixen que tot això passi.

Salut i sort,
Ivan.

Fins el 14 de setembre teniu temps de veure a La Pedrera una més que interessant exposició sobre art japonès.

Tot i que La gran ona de Kanagawa d’Hokusai sigui potser l’estampa més coneguda de l’ukiyo-e, n’hi ha moltes més que també es presenten a La Pedrera, que són tant o més interessants i que tenen molt poc a veure temàticament.

Bàsicament el nom d’ukiyo-e es refereix a un conjunt de tècniques per a realitzar estampes sobre fusta de cirerer, un art que es va desenvolupar al Japó dels segles XVII i XVIII i que va fascinar els cercles artístics europeus del XIX, particularment gent com Van Gogh.

Són estampes delicades i de gran força visual. Amb molt poques linies i menys colors aconsegueixen expressar i transmetre sentiments amb gran intensitat. Tant se val si estem parlant de retrats, de paissatges o de la vida quotidiana. L’interès dels artistes i la moda va anar passant per diferents objectes d’atenció, potser els que aquí han esdevingut més tòpics és el de les estampes eròtiques i les imatges del mont Fuji, però paga la pena veure les altres sèries.

A internet podeu trobar un munt de websites dedicades a l’ukiyo-e. Per una brevíssima introducció al concepte, l’entrada de la wikipedia, ja va prou bé. Si preferiu empapar-vos de les imatges, us recomano aquesta galeria.

El que a mi m’atrau de l’ukiyo-e és la simplicitat del dibuix, la suavitat en la forma. Ni el dibuix ni els colors són agressius. El que em m’agrada és la rotunditat del missatge, el colpidor que arriba a ser la visió de les estampes. Quan veig l’ona d’Hokusai gairebé sento la força amb que impactarà més endavant; quan veig el Fujiyama a les seves estampes, respiro l’aire dels boscos japonesos. Contemplant les escenes de la vida quotidiana d’Hiroshige pots escoltar les seves converses i el soroll del seu treball.

I el que em resulta més fascinant és que els retrats són més aviat caricatures. Fixeu-vos a les cares. Pocs traços realistes, abundància d’estilització, corbes suaus impossibles a fisonomies reals. Però el resultat és un retrat: veus la persona que hi ha al davant. I entens com és. Semblant a les màscares del kabuki.

En comparació, la majoria d’estampes eròtiques, les trobo simplement correctes. Però tot i així, recomano que no us les perdeu.

Adient per a desconnectar durant una bona estona. Contraindicat si l’estiu us obliga a estar a l’aire lliure.

Salut i sort,
Ivan.

L’Antoni Bassas deixa de conduir el programa de ràdio amb més audiència a Catalunya. És una notícia més grossa del que pot semblar a primer cop d’ull.

D’entrada, revisem com funciona l’audiència radiofònica. Amb molta inèrcia. Tot i que els aparells són cada cop més sofisticats i poden memoritzar diferents emisores per tal de poder canviar fàcilment d’emisora, sembla que quan l’oient troba un programa que li agrada, allà s’hi queda. Per tant, el programa matinal és doblement crític per a totes les emisores. No només és el de màxima audiència, sinó que és el que aconsegueix el gruix dels oients que escoltaran l’emissora al llarg del dia.

L’Antoni Bassas no ha fet públic els motius de la seva marxa, només s’ha limitat a comentar que no s’havia posat d’acord amb la nova direcció de Catalunya Ràdio sobre el format del programa per a la propera temporada. El Lluís Foix diu que no creu en complots però no s’empassa l’excusa. I a VilaWeb ho relacionen directament amb la petició del diputat socialista Joan Ferran en que demanava arrencar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio. Una declaració que haurien d’haver estat molt més polèmiques del que ho van ser, i que resulta que han esdevingut profètiques. Casualment o causalment?

A banda de la tristesa de perdre una companyia habitual dels meus matins endormiscats, sento una gran preocupació per la llibertat d’expresssió i la informació independent a aquest país. Sembla que ser el número u d’audiència no garanteix l’interès de l’empresa en els teus serveis. D’altres, amb menys audiència (en percentatge) però amb millor premsa i ja alguna sentència condemnatòria a l’esquena, veuen com la seva empresa si que els defensa. La dreta catòlica respectant la llibertat individual dels periodistes i l’esquerra socialista aplicant consignes de partit als mitjans públics? Qui deia que a la vida era molt important tenir bons padrins?

Ara cal veure com continuarà el programa. I si en la propera temporada es noten als mitjans de comunicació de la CCRTV un canvi editorial en determinada direcció. Potser no passarà res; potser ser nacionalista és pitjor que mentir i insultar.

Salut i sort,
Ivan.

Una molt bona pel·lícula (i en van …) de Ridley Scott. Això si, un pèl llarga.

I és que American Gangster se’n va a gairebé les tres hores de metratge, però sense que hagi cap moment en que hagi trobat una escena de mes. El ritme és molt pausat, amb només un parell d’escenes d’acció. La resta és intriga i tensió. L’èmfasi està posat en els personatges, més que en la història. Scott li dedica un bon grapat d’escenes a la vida privada dels protagonistes, per a dibuixar-los millor, en lloc de centrar-se només en la trama policial. Això humanitza un relat negre, sòrdid i violent.

Un film amb una parella protagonista de luxe. Ni Denzel Washington ni Russell Crowe passaran a la història del cinema per l’amplitud del seu registre, però tots dos són eficaços com el que més i broden sengles interpretacions fetes a la seva mida.

Al film li falta una escena culminant, un moment memorable. No hi ha res que falli, és una pel·lícula feta d’una manera impecable, però li manca un punt de genialitat. I, no cal dir-ho, totes les comparacions amb el Godfather de Coppola són exageradíssimes. El personatge i part de la trama tenen un cert paral·lelisme, però el resultat final aquí és simplement bo. Sithwolf opina de manera semblant.

Adient si us agraden les històries d’intriga i conspiracions. Contraindicat si no heu anat abans al bany.

Salut i sort,
Ivan.

Eduardo Mendoza és un dels meus autors preferits. Domina la narració com pocs, i manipula tant el vocabulari com la narració amb una flexibilitat que molts pocs són capaços d’aconseguir.

Jo divideixo la seva obra de ficció en tres grans vessants. Per una banda, les seves novel·les més realistes, com La verdad sobre el caso Savolta; per una altra, la narrativa breu de caire melancòlic, com La isla inaudita; i finalment, la narrativa breu en plan de conya, entre les que figuren Sin noticias de Gurb i aquesta darrera entrega del seu talent.

Els que n’heu llegida alguna, ja sabeu de que van les seves històries: protagonista excèntric que es troba desplaçat en l’escenari de l’acció i ha de respondre de manera heròica davant l’adversitat. Adobat amb subtils bromes polítiques i socials i amb acudits escatològics i gens subtils. I contra tot pronòstic, l’heroi desgrana un munt de sabiduria i sentit comú, que acaben desembocant en la resolució de la trama detectivesca.

El asombroso viaje de Pomponio Flato és molt divertida, molt irreverent i molt fàcil de llegir. Se’n fot d’un munt de tòpics i dels best sellers amb pretesa base històrica. I, especialment, humanitza uns personatges sagrats que, ben mirat, guanyen molt en aquesta versió pagana dels miracles a Palestina. I en contra del que molts segurament temieu, els sentiments religiosos no són ofesos en cap moment.

Recomanable pels aficionats a la sàtira i a la irreverència. Contraindicat per dogmàtics i acèrrims del Codi Da Vinci.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: al Miquel també li ha agradat.

Clarament, no cal tenir sentit comú.

Llegeixo a ELPAÍS.com com un jutge ha dictat una sentència on li dóna la raó a un demandant (el marit) en contra del demandat (France Telecom) perquè li van segrestar les línies telefònica i d’ADSL; però alhora li nega la raó a l’altra demandant (la muller) perquè només ha acreditat el perjudici causat però no que hagi iniciat accions contra la situació.

És a dir, segons el senyor jutge, calia que marit i muller iniciessin dues demandes separades, pagant a dos advocats, obrint dos expedients als jutjats i exigint la cel·lebració de dos judicis.

No penso parlar de la lentitud de la justícia. Ni dels honoraris dels advocats o els elevats costos judicials. Ni de la condició de funcionaris dels jutges. Ni tampoc penso parlar del concepte sentit comú.

Crec que no cal.

Salut i sort,
Ivan.

Llegeixo a El País que ara es cumpleixen 30 anys de la creació d’un videojoc mític: Space Invaders.

Recordo haver jugat a aquest joc a màquines de diversos bars i a una sala de jocs. Situació avui en dia impensable: què fa una criatura de 10 o 12 anys entrant a un bar? Llavors era el lloc on jugar a aquests jocs. Una mica més tard les sales de jocs, habitualment poblades de billars i pinballs, van anar adquirint màquines de videojocs. Una indústria que tot i fer les coses molt bé, ha passat a la història devorada pels competidors que han entrat directament a les llars.

Un dels bars on jo em deixava monedes de vint-i-cinc pessetes (si, era el pleistocé!) és ara un restaurant japonès enfront d’on viu el meu amic Enric; i la sala de jocs (avui li diriem casinet) on vaig aniquilar a legions d’alienígenes una mica més moderns, i que es deia Barça, ara és un concessionari de cotxes.

I la indústria dels jocs per a ordenador és puntera. Mou més diners que Hollywood, tot i que no té el reconeixement que és mereix, ni a nivell econòmic ni artístic. Un videojoc punter demana una gran quantitat de talent: grafistes, guionistes, músics, programadors, professionals que busquin la informació per a contextualitzar el joc de manera convincent, actors que posin les veus i en ocasions els cossos, etc.; i tot això només per la producció, encara no hem parlat de la comercialització.

I és que als jocs d’ordenador ja no només juguen les criatures. Criatures que ara són molt més exigents, per cert.

Els jocs d’avui en dia són tècnicament millors, però sempre valorarem l’ingenu plaer de matar tots els extraterrestres abans no arribin a terra. Si l’enyoreu molt, encara hi podeu jugar amb el vostre ordenador.

Salut i sort,
Ivan.

Lesbiana és un gentilici. Així com la Viquipèdia només anomena l’illa de Lesbos quan parla de l’etimologia del terme lesbiana, el Diccionari de l’Enciclopèdia si que li atorga les primeres accepcions del mot.

Aclarit el doble significat, ara es veu que alguns lesbians, òbviament habitants de Lesbos, estan amoïnats perquè les seves veïnes puguin sofrir malentesos a l’esmentar d’on són. Ho he llegit a El Periódico.

De puritans n’hi ha a totes bandes. De gent que s’avergonyeix del que no és, vull dir. O del que diuen que no són i no volen ser. I que volen prohibir als altres que facin servir l’idioma (ja no parlo de la llengua) de la manera que és més natural, com sempre s’ha fet.

Potser el millor que podriem fer és anomenar les coses pel seu nom. Proposo començar per anomenar intolerants els puritans.

Salut i sort,
Ivan.

L’àlbum de debut d’Adele Adkins (de nom artístic Adele) és una maravellosa enganyifa.

L’àlbum comença prometent una cantautora més, amb Daydreamer. A continuació et sorprén amb una incursió pop, Best for Last, que no té gaire a veure i que puja el nivell d’activitat als altaveus, amb un resultat igual de convincent que en el primer tema. L’engany es consuma en la tercera peça i la meva favorita, Chasing Pavements, on navega d’un estil a l’altre gràcies a la versatilitat de la seva veu. El resultat aquí és fantàstic i l’oient ja ha quedat atrapat.

D’aquí al final trobem covers de Dylan (Make You Feel My Love), pop, R&B, soul, una producció exquisida i una veu inquietant, punyent i afilada, que s’adapta com un guant a unes cançons força dolces però que no embafen en cap moment. Hi ha moments ballables (Right as Rain) i d’altres més íntims (First Love), sincopats (My Same) on suggereix una potencial vena jazzística, passió continguda (Hometown Glory), però sobre tot hi ha cançons lentament melancòliques que de cop i volta s’han animat i et fan bellugar la cama acompanyant el ritme (Tired).

Us deixo el video d’un dels seus singles, Cold Shoulder:

A mi 19 m’ha agradat més que al comentarista de Rolling Stone. He trobat una dotzena de cançons entre bones i excel·lents, el que avui en dia és un tresor.

Adient pels que busquen sorpreses. Contraindicat si creieu que un àlbum ha de ser homogeni i respondre a un únic estil.

Salut i sort,
Ivan.

Pel·lícula sense massa pretensions pensada com a pur entreteniment per a obtenir un gran èxit a taquilla. Prou bona.

La premisa de partida és prou interessant: ajuntar dos personatges, el ric i el sabi, que saben que els queda molt poc temps de vida, per a veure com poden aprofitar el poc temps que els queda. Afegiu-li una parella protagonista estelar, Jack Nicholson i Morgan Freeman i teniu un producte més que prometedor.

Si The Bucket List l’hagués dirigida Scorsese, segurament hagués muntat un drama i hagués exprimit el talent de la parella d’actors buscant escenes elèctriques, de confrontació i el film hagués estat nominat a un parell d’Oscars. Però qui l’ha dirigida és Rob Reiner, un home a qui li agrada fer comèdies amables i pel·lícules d’èxit, o sigui que ens serveix una comèdia molt agradable de veure i que lateralment planteja alguna pregunta interessant.

Tot i així, The Bucket List està molt millor que la majoria d’ensucraments hollywoodencs a favor de la família que ja estem acostumats a patir. Hi ha gags previsibles, n’hi ha de més aconseguits, i hi ha un guió tant previsible com eficaç. Però sobretot hi ha un parell d’actors com n’hi ha pocs que t’apropen la història fins a la pell, humanitzen el relat i emplenen la pantalla.

A mi m’ha agradat molt, més del que m’esperava.

Adient si voleu passar una bona estona sense complicacions. Contraindicat pels fanàtics de Bergman.

Salut i sort,
Ivan.